'El poeta' de Joan Sandalinas (1926)

A veces nos reconocemos más en un cuadro o en una canción que en mil palabras.

Melangies...

Saps que hi ha un far,

una bombeta de seixanta watts encesa a l’habitació

i un balcó obert que t’espera com mai,

com t’havia esperat sempre.

La flama rebufa des de l’ampit d’allò que no sé.

Hi ha camins inescrutables a la memòria,

pesos perduts, lleugereses retrobades.

Un míssil i ploma caient alhora al buit

i un faquir que es perfora amb ferides d’altri.

Superman recompta el turment abismal dels nostres nombres,

les nostres històries, les comèdies, les filigranes a contrallum.

Ell tampoc escup el crit sord, quasi líquid, de l’angoixa.

Ell s’ennuega i potser plora.

Congestiona foses, llagrimals i neurones d’impossible i ara ja és carronya imperial,

pinso de l’àguila sola, retorçant-se com una serp a les seves urpes.

Ell estengué la tela. L’home aranya. Com jo des d’aquest balcó.

Ara malvat ara bondadós, l’home aranya és sempre profà, sempre centre i no far;

melangiós, adust, tebi, com un àngel de Durero o l’estigma d’un pervers.

Saps que hi ha un far,

una bombeta de seixanta watts a l’habitació que t’espera,

com mai, on l’home aranya i Superman reposen la impotència

i brillen, alternats, els dos astres de les nostres vides:

la lluna amb la seva lectura inalterable

i un sol incansable que seguirà escopint, malgrat tot,

la seva llum sobre les nostres tombes.

Maig de 2004