Deia l'altre dia l'amic d'una amiga meva, amb tota la raó del món, que a Barcelona durant uns quants anys, dècades potser, els poetes ens hem agrupat en regnes de taifes. Sortosament, sembla que les coses comencen a canviar. Prova d'això és el que diu, i jo subscric plenament, l'Eduard Escoffet en una entrevista recent concedida com a incipient codirector de Barcelona Poesia juntament amb Martí Sales i Ester Xargay: "en els últims anys, hem aconseguit anar sumant: la poesia més hermètica pot conviure amb aquella que necessita del ritme i la paraula recitada, el gest, la imatge." Per més endavant afegir que "a Barcelona no han deixat mai de passar coses. Hem de recuperar l'esperit positiu." I acabar rematant amb una reflexió lapidària per lúcida: "prefereixo ser Barcelona que Nova York. [...] Aquí et trobes el poeta jocfloralesc, el polipoeta, el rapero, el performer, el poeta introspectiu... De tot i força", mentre que "a Nova York n'hi ha més, però en una línia molt marcada". Barcelona, sembla, segueix tenint allò que fa d'Europa un gran continent i alhora una olla de grills, cal aprofitar-ho.
Ara fa prop de quinze anys que trepitjo les catacumbes dels recitals i tertúlies poètiques d'aquesta ciutat (el fet de ser un català recitant en castellà no és quelcom que obri portes per aquí). Al principi en Casasses i companyia em semblaven l'establishment poètic més accessible (cal recordar que aquest havia guanyat el Carles Riba el 95 amb Calç i que els seus Coltells aviat ressonarien amb força contra els murs dels barris d'història més noble: els d'arran de mar) i val a dir que són gent que mai va oferir un gest de menyspreu al poetastre jove i novell qui, per contra, solia topar-se amb l'elitisme impostat d'aquelles taifes que tenien més neguit per escriure el seu nom a la següent pàgina de la història literària que per la poesia. D'alguna manera, torno a estar d'acord (situat com estic a l'altre extrem de l'orb poètic i estètic barceloní) amb l'Escoffet, per a molts de nosaltres aquests han estat els pioners i els referents més immediats (quasi els únics possibles) d'aquesta eclosió que ara es promet a Laietania i que tant bé sembla que han sabut captar els nous dirigents de Barcelona Poesia.
La setmana del 13 al 19 de Maig de 2010 ha de ser el tret de sortida d'una nova manera de relacionar-se entre els diferents actors poètics de la ciutat: no hi pot haver disputes ni gelosies entre aquells que estimem el mateix. El que sí que hi ha d'haver són discrepàncies obertes i franques, sense sang ni personalismes, que donin forma a les nostres llibertats creatives i que ajudin a restablir un diàleg estètic que brilla per la seva absència desde fa massa anys. Aquesta setmana hi haurà de tot, i sembla que per primer cop en molt de temps, ben avingut. Desde la polipoesia a l'art floral; desde la poesia visual al hip hop; des del sentimentalisme a la provocació; des del menorquí a l'ucraïnès; des del poeta consagrat al verge de públic... I tots, torno a dir, sumant per tots i celebrant aquesta festa conjunta de la metàfora, el vers i el cant que tanta falta ens fa en aquests temps de política embogida i emotivitats escapçades.
Ara fa prop de quinze anys que trepitjo les catacumbes dels recitals i tertúlies poètiques d'aquesta ciutat (el fet de ser un català recitant en castellà no és quelcom que obri portes per aquí). Al principi en Casasses i companyia em semblaven l'establishment poètic més accessible (cal recordar que aquest havia guanyat el Carles Riba el 95 amb Calç i que els seus Coltells aviat ressonarien amb força contra els murs dels barris d'història més noble: els d'arran de mar) i val a dir que són gent que mai va oferir un gest de menyspreu al poetastre jove i novell qui, per contra, solia topar-se amb l'elitisme impostat d'aquelles taifes que tenien més neguit per escriure el seu nom a la següent pàgina de la història literària que per la poesia. D'alguna manera, torno a estar d'acord (situat com estic a l'altre extrem de l'orb poètic i estètic barceloní) amb l'Escoffet, per a molts de nosaltres aquests han estat els pioners i els referents més immediats (quasi els únics possibles) d'aquesta eclosió que ara es promet a Laietania i que tant bé sembla que han sabut captar els nous dirigents de Barcelona Poesia.
La setmana del 13 al 19 de Maig de 2010 ha de ser el tret de sortida d'una nova manera de relacionar-se entre els diferents actors poètics de la ciutat: no hi pot haver disputes ni gelosies entre aquells que estimem el mateix. El que sí que hi ha d'haver són discrepàncies obertes i franques, sense sang ni personalismes, que donin forma a les nostres llibertats creatives i que ajudin a restablir un diàleg estètic que brilla per la seva absència desde fa massa anys. Aquesta setmana hi haurà de tot, i sembla que per primer cop en molt de temps, ben avingut. Desde la polipoesia a l'art floral; desde la poesia visual al hip hop; des del sentimentalisme a la provocació; des del menorquí a l'ucraïnès; des del poeta consagrat al verge de públic... I tots, torno a dir, sumant per tots i celebrant aquesta festa conjunta de la metàfora, el vers i el cant que tanta falta ens fa en aquests temps de política embogida i emotivitats escapçades.
No hay comentarios:
Publicar un comentario