sábado, 2 de enero de 2016
miércoles, 4 de febrero de 2015
Així, Francesc Garriga. Sí. Així.
Em va fer cridar just després d'un recital amb força més gent.
- Ep! Marçal! Que en Francesc Garriga et crida! - va venir tot excitat qui li feia de porsavant aquell dia: duia cara urgent de caprici d'autoritat.
Vaig esquivar enhorabones de compromís, alguna mirada vinequetmenjo i ja era on ell.
Es va aixecar de la cadira amb fermesa i tentineig a parts iguals. Va encaixar-me la mà amb molt força, amb l'altre mà m'agafa el braç més fort encara i m'acosta la cara a tocar d'alè:
- Així, Marçal! Així! Tot això, bah... Així, Marçal, així! - em va dir i, deixant-me anar el braç, fa una ventada a l'aire amb el dors de la mà com dissipant de l'ambient tot el mal recitar enutjós de la vetllada.
- Mil gràcies, Francesc! Però entre aquest i aquest i l'altre i el de més enllà jo només he aportat el que he sabut - li vaig respondre amb modèstia obligada.
- Res, res. Ja saps què dic. - quina mirada penetrant al fer-ho!
I va tornar a seure. I jo que li vaig donar les gràcies de nou i vaig tornar amb els meus i a donar per perduda aquella mirada de vinequetmenjo i demanar cervesa i guardar a la caixeta dels bons records aquesta trobada amb ell.
I havíem xocat parlant de política. I haviem coincidit parlant de poesia. I havíem xocat parlant de literatura. Però sabia el que es deia, jo ho crec si ho sabia.
Gràcies de nou, Francesc.
- Ep! Marçal! Que en Francesc Garriga et crida! - va venir tot excitat qui li feia de porsavant aquell dia: duia cara urgent de caprici d'autoritat.
Vaig esquivar enhorabones de compromís, alguna mirada vinequetmenjo i ja era on ell.
Es va aixecar de la cadira amb fermesa i tentineig a parts iguals. Va encaixar-me la mà amb molt força, amb l'altre mà m'agafa el braç més fort encara i m'acosta la cara a tocar d'alè:
- Així, Marçal! Així! Tot això, bah... Així, Marçal, així! - em va dir i, deixant-me anar el braç, fa una ventada a l'aire amb el dors de la mà com dissipant de l'ambient tot el mal recitar enutjós de la vetllada.
- Mil gràcies, Francesc! Però entre aquest i aquest i l'altre i el de més enllà jo només he aportat el que he sabut - li vaig respondre amb modèstia obligada.
- Res, res. Ja saps què dic. - quina mirada penetrant al fer-ho!
I va tornar a seure. I jo que li vaig donar les gràcies de nou i vaig tornar amb els meus i a donar per perduda aquella mirada de vinequetmenjo i demanar cervesa i guardar a la caixeta dels bons records aquesta trobada amb ell.
I havíem xocat parlant de política. I haviem coincidit parlant de poesia. I havíem xocat parlant de literatura. Però sabia el que es deia, jo ho crec si ho sabia.
Gràcies de nou, Francesc.
martes, 27 de enero de 2015
lunes, 29 de diciembre de 2014
Poema fatu LXIV - Poema fatuo LXIV
A la Núria Nia
Si no puc volar construiré aeroports.
Si no puedo volar construiré aeropuertos.
viernes, 31 de octubre de 2014
jueves, 11 de septiembre de 2014
Entrevista a bote pronto de Ferran Barber esta mañana para Público
Por aquello de guardar el link en alguna parte y hacer difusiones y que esta entrevista me pareció la mar de honesta, improvisada y divertida.
http://www.diasporas.es/2014/09/poetas-no-son-rojos-sino-humanistas.htm
http://www.diasporas.es/2014/09/poetas-no-son-rojos-sino-humanistas.htm
martes, 26 de agosto de 2014
Poema fatu LXII
Busquem en l'inconscient, en l'arquetip, en la gramàtica genètica,
la guspira humana creadora de déus que ens permeti recuperar la fe.
la guspira humana creadora de déus que ens permeti recuperar la fe.
Suscribirse a:
Entradas (Atom)
