Els homes buits
de T.S. Eliot (Traducció de Marçal Font Espí)
I
Som els homes buits,
els homes embotits
que recolzen l’un en l’altre
el cap ple de palla. Ai!
Les nostres veus ermes, quan
xiuxiuegem plegats,
són silents i vàcues
com el vent dins l’herba seca
o petges de rates sobre vidre esmicolat
en la nostra bodega seca.
Motlle sense forma, ombra sense color,
força paralitzada, gest sense motriu;
aquells que han creuat,
amb ulls fits, a l’altre regne de la mort
ens recorden —si de cas— no com a perdudes
ànimes violentes, sinó només
com els homes buits,
els homes embotits.
II
Ulls que no goso trobar-me en somnis.
En el reialme oníric de la mort
aquests no hi apareixen:
allí, els ulls són
raigs solars sobre una columna escapçada.
Allí, hi ha un arbre gronxant-se
i les veus són,
en el cant del vent,
més distants i més solemnes
que una estrella que s’apaga.
Permeteu-me no acostar-me
al reialme oníric de la mort.
Permeteu-me també posar-me
disfresses tan deliberades.
Un abric de rata, pell de corb, estaques encreuades
en un camp
comportant-se com es comporta el vent
sense acostar-m’hi.
No aquell encontre final
en el reialme del crepuscle.
III
Aquesta és la terra morta.
Aquesta és la terra dels cactus.
Aquí les imatges de pedra
s’alcen, aquí reben
el prec de la mà de l’home mort
sota les pampallugues d’una estrella que s’apaga.
És així
a l’altre regne de la mort.
Caminant solitari.
A l’hora que nosaltres som,
estremint-nos de tendresa,
llavis que besarien,
fan pedra esmicolada de les pregàries.
IV
Els ulls no són aquí.
No hi ha ulls aquí.
En aquesta vall d’estrelles finant.
En aquesta buida vall.
Aquesta mandíbula esqueixada dels nostres reialmes perduts.
En aquest darrer dels punts de trobada
tentinegem plegats
i evitem parlar,
reunits en aquesta platja del riu cabalós.
Invidents, a no ser que
els ulls reapareguin
com la perpètua estrella,
multifoliada rosa,
del regne crepuscular de la mort.
Només l’esperança
dels homes buits.
V
Fem la rotllana de les figues de moro
figues de moro figues de moro
fem la rotllana de les figues de moro
a les cinc en punt de bon matí.
Entre la idea
i la realitat,
entre la força motriu
i l’acte,
cau l’Ombra.
Doncs Teu és el Regne.
Entre la concepció
i la creació,
entre l’emoció
i la resposta,
cau l’Ombra.
La vida és molt llarga.
Entre el desig
i l’espasme,
entre la potència
i l’existència,
entre l’essència
i el descens,
cau l’Ombra.
Doncs Teu és el Regne.
Doncs Teva és
la vida és
doncs Teva és la
Així és com el món s'acaba.
Així és com el món s'acaba.
No amb un bang sinó un gemec.
