Així, Francesc Garriga. Sí. Així.

Em va fer cridar just després d'un recital amb força més gent. 
- Ep! Marçal! Que en Francesc Garriga et crida! - va venir tot excitat qui li feia de porsavant aquell dia: duia cara urgent de caprici d'autoritat. 
Vaig esquivar enhorabones de compromís, alguna mirada vinequetmenjo i ja era on ell.
Es va aixecar de la cadira amb fermesa i tentineig a parts iguals. Va encaixar-me la mà amb molt força, amb l'altre mà m'agafa el braç més fort encara i m'acosta la cara a tocar d'alè:
- Així, Marçal! Així! Tot això, bah... Així, Marçal, així! - em va dir i, deixant-me anar el braç, fa una ventada a l'aire amb el dors de la mà com dissipant de l'ambient tot el mal recitar enutjós de la vetllada.
- Mil gràcies, Francesc! Però entre aquest i aquest i l'altre i el de més enllà jo només he aportat el que he sabut - li vaig respondre amb modèstia obligada.
- Res, res. Ja saps què dic. - quina mirada penetrant al fer-ho!
I va tornar a seure. I jo que li vaig donar les gràcies de nou i vaig tornar amb els meus i a donar per perduda aquella mirada de vinequetmenjo i demanar cervesa i guardar a la caixeta dels bons records aquesta trobada amb ell.
I havíem xocat parlant de política. I haviem coincidit parlant de poesia. I havíem xocat parlant de literatura. Però sabia el que es deia, jo ho crec si ho sabia.
Gràcies de nou, Francesc.

Poema fatuo LXV

Hemos virtualizado la tragedia.