“a aquesta terra nostra que, per por d’ésser boja, se’ns va tornant ensopida.”
Santiago Rusiñol, 'Discurs llegit a Sitges
en la tercera Festa Modernista', 1894.
I al cap d'un segle, allò que defineix aquesta terra nostra, allò que millor l'identifica, són l'esllanguiment dels fervors, el caràcter eixut, l'humor tebi, la sang d'orxata, la institucionalització de tot, la tragèdia descafeinada i, encara, la por d'ésser boja.
-Gent sensata- diuen. -Gent amb seny.
I una merda! Gent covarda amputada de coll en avall. Gent sense collons ni mamelles. Gent amb mig cervell. Això és el que ha estat la Catalunya els últims cent anys. No sempre va ser així, ja ho sé i de tant en tant fem excepcions. Però hem d'admetre que som un poble avorrit. Poc donat a la sorpresa o a les passions i massa aferrat al control. Freud diria que no hem superat la fase anal. No hem après a deixar anar. I menys encara a deixar-nos anar. Ens prenem massa en sèrio i fem escarafalls dels sempre puntuals concells del bufó. Si fins i tot quan ens posem a recuperar les festes ens ho prenem com si es tractés d'una ciència exacta!
-Cultura- en diuen. -Tradició.
No fotem! Dionís, que jo sàpiga, no duu un seguici d'escrives mentre li fot a la bota. L'Amades, amb aquelles ulleretes malgirbades sobre un cap tan gros i borni entendreix qualsevol en aquelles fotos seves caçant versots en carrerots de poble sense asfaltar. Però la seva activitat conserva encara allò de salvatge i passional que fa d'un fet mecànic algo genial. Aquest és el foc màxim que ens hem permès tot aquest temps: la passió intel·lectual.
Aquesta terra nostra que tant s'omple la boca de república, fa temps que va girar l'esquena al seu únic rei vertader, el Rei Carnestoltes. Fa prop d'un segle que va deixar d'arribar a Barcelona. Així ens van les coses. No em creieu? Pregunteu-li a la Quaresma de pa, bacallà i vestit de cendra, que va guanyar la partida.
-Gent sensata- diuen. -Gent amb seny.
I una merda! Gent covarda amputada de coll en avall. Gent sense collons ni mamelles. Gent amb mig cervell. Això és el que ha estat la Catalunya els últims cent anys. No sempre va ser així, ja ho sé i de tant en tant fem excepcions. Però hem d'admetre que som un poble avorrit. Poc donat a la sorpresa o a les passions i massa aferrat al control. Freud diria que no hem superat la fase anal. No hem après a deixar anar. I menys encara a deixar-nos anar. Ens prenem massa en sèrio i fem escarafalls dels sempre puntuals concells del bufó. Si fins i tot quan ens posem a recuperar les festes ens ho prenem com si es tractés d'una ciència exacta!
-Cultura- en diuen. -Tradició.
No fotem! Dionís, que jo sàpiga, no duu un seguici d'escrives mentre li fot a la bota. L'Amades, amb aquelles ulleretes malgirbades sobre un cap tan gros i borni entendreix qualsevol en aquelles fotos seves caçant versots en carrerots de poble sense asfaltar. Però la seva activitat conserva encara allò de salvatge i passional que fa d'un fet mecànic algo genial. Aquest és el foc màxim que ens hem permès tot aquest temps: la passió intel·lectual.
Aquesta terra nostra que tant s'omple la boca de república, fa temps que va girar l'esquena al seu únic rei vertader, el Rei Carnestoltes. Fa prop d'un segle que va deixar d'arribar a Barcelona. Així ens van les coses. No em creieu? Pregunteu-li a la Quaresma de pa, bacallà i vestit de cendra, que va guanyar la partida.
