'El poeta' de Joan Sandalinas (1926)

A veces nos reconocemos más en un cuadro o en una canción que en mil palabras.

Melangies...

Saps que hi ha un far,

una bombeta de seixanta watts encesa a l’habitació

i un balcó obert que t’espera com mai,

com t’havia esperat sempre.

La flama rebufa des de l’ampit d’allò que no sé.

Hi ha camins inescrutables a la memòria,

pesos perduts, lleugereses retrobades.

Un míssil i ploma caient alhora al buit

i un faquir que es perfora amb ferides d’altri.

Superman recompta el turment abismal dels nostres nombres,

les nostres històries, les comèdies, les filigranes a contrallum.

Ell tampoc escup el crit sord, quasi líquid, de l’angoixa.

Ell s’ennuega i potser plora.

Congestiona foses, llagrimals i neurones d’impossible i ara ja és carronya imperial,

pinso de l’àguila sola, retorçant-se com una serp a les seves urpes.

Ell estengué la tela. L’home aranya. Com jo des d’aquest balcó.

Ara malvat ara bondadós, l’home aranya és sempre profà, sempre centre i no far;

melangiós, adust, tebi, com un àngel de Durero o l’estigma d’un pervers.

Saps que hi ha un far,

una bombeta de seixanta watts a l’habitació que t’espera,

com mai, on l’home aranya i Superman reposen la impotència

i brillen, alternats, els dos astres de les nostres vides:

la lluna amb la seva lectura inalterable

i un sol incansable que seguirà escopint, malgrat tot,

la seva llum sobre les nostres tombes.

Maig de 2004

Poema de dudoso gusto para pasar el rato

Quería cantar los versos más hermosos aquella noche.

Cantar, por ejemplo, la Luna es párpado entreabierto de un arcángel que guarda por igual todos los sueños.

Cantar, por ejemplo, la dicha de un esclavo sin cadenas, la vida tranquila de un alguien honrado, la cosecha abundante de lo sembrado.

Cantar al campo florido, a los bosques, a las altas tarteras, a los picos altivos, a la mar entera y a la madre tierra que me embriaga, me embriaga, me embriaga.

Quería cantar en verso hazañas humanas sin sangres ni balas, decir un amor que no juega a diferentes e iguales, colmar el aire de palabras amables, redundar en rima evidencias estivales.

Y quería que a aquel canto lo adornaran amistades, el puchero común de los martes y los viernes, los dones que si no das pierdes, el trueque, los besos, las artes.

Pero quedó afónico mi cantar. Y aquí se me escapó un mentís y allá un gazapo, y lo huraño me erosionó los rasgos, y, solo o mal acompañado, me comí la olla de sopa de piedra desabrida los sábados.

Que las gestas hoy son prosaicas cuando no criminales. Que hay a quien avergüenza el amor hasta en los altares. Que el mundo no es Arcadia, no es Jauja ni es el Dorado.

Canté, sin remedio todavía, la esclavitud del esclavo esclavizado, la lengua rabiosa de quien se la muerde para esquivar guadañas, la abundancia en los bolsillos de quien siembra promesas con saña y, luego, engaña.

Canté, todavía, que la Luna es uña de un demonio descerebrado sobre una pizarra sin astros. Que...

Yo quería cantar los versos más hermosos aquella noche.

Lo siento. De verdad que quería cantarlos.

Ejercicio albigense

Nos faltó esa segunda oportunidad que todo el mundo merece. Por lo menos, un vengarse de la fatalidad; la revancha contra el canto de la moneda; la segunda vuelta de unas elecciones ajustadas; que Eros hubiera podido algo contra Tánatos como prometían los ars amandi.

Creímos ser nosotros mismos los restos del naufragio: pecios y no robinsones.

Si hay Dios, odia a muerte a quienes supimos ser felices.

ODAS HOSPITALARIAS II

Un estribillo

Ni el tiempo lo cura todo,

ni a todo se acostumbra uno.

Ni el dolor. Ni la locura.

Ni la memoria de lo sentido.

ODAS HOSPITALARIAS I

No. No es Sàgar. Él es más guapo y además, niño...

El tiempo perdido

Si tuviera en mi mesita de noche una hucha segundera
para meter cada mañana los restos soñolientos del reloj,
la rompería ya mismo de un golpe, o de un aliento,
juntaría las migajas derramadas de mi tiempo
y haría con ellas un ratito para contarte el cuento
de esa lechera que no quebró el cántaro,
que cumplió el sueño.
Si de un año tuviese ahorrados los días absurdos,
o, día a día, esas medias horas de espera desabrida,
de minutos sin aliño demasiado cortos para aburrir,
demasiado largos para fingir estar sumido en entreactos.
Si tuviera del banco un extracto de meses sobrantes
o de lustros invertidos en vete a saber tú qué crónicos desfalcos,
te lo daría a ti ahora mismo hijo mío.
Pediría en ventanilla un reintegro en días de reyes y fiestas niñas,
en domingos hermosos y noches pías
para compensarte las sondas, las gasas y las vías
que drenaron la ilusión de un seis de enero,
la de un fin de año sin año nuevo y la de un hogar de amor certero
que merecías y yo perdí, con cara de tonto, el puñal en el cuello
y en mi escaso bolsillo el derecho a pataleo sin usar, casi entero.

Els homes buits de T.S. Eliot (Traducció de Marçal Font Espí)

Els homes buits

de T.S. Eliot (Traducció de Marçal Font Espí)

I

Som els homes buits,
els homes embotits
que recolzen l’un en l’altre
el cap ple de palla. Ai!
Les nostres veus ermes, quan
xiuxiuegem plegats,
són silents i vàcues
com el vent dins l’herba seca
o petges de rates sobre vidre esmicolat
en la nostra bodega seca.

Motlle sense forma, ombra sense color,
força paralitzada, gest sense motriu;

aquells que han creuat,
amb ulls fits, a l’altre regne de la mort
ens recorden —si de cas— no com a perdudes
ànimes violentes, sinó només
com els homes buits,
els homes embotits.

II

Ulls que no goso trobar-me en somnis.

En el reialme oníric de la mort

aquests no hi apareixen:

allí, els ulls són

raigs solars sobre una columna escapçada.

Allí, hi ha un arbre gronxant-se

i les veus són,

en el cant del vent,

més distants i més solemnes

que una estrella que s’apaga.

Permeteu-me no acostar-me

al reialme oníric de la mort.

Permeteu-me també posar-me

disfresses tan deliberades.

Un abric de rata, pell de corb, estaques encreuades

en un camp

comportant-se com es comporta el vent

sense acostar-m’hi.

No aquell encontre final

en el reialme del crepuscle.

III

Aquesta és la terra morta.

Aquesta és la terra dels cactus.

Aquí les imatges de pedra

s’alcen, aquí reben

el prec de la mà de l’home mort

sota les pampallugues d’una estrella que s’apaga.

És així

a l’altre regne de la mort.

Caminant solitari.

A l’hora que nosaltres som,

estremint-nos de tendresa,

llavis que besarien,

fan pedra esmicolada de les pregàries.

IV

Els ulls no són aquí.

No hi ha ulls aquí.

En aquesta vall d’estrelles finant.

En aquesta buida vall.

Aquesta mandíbula esqueixada dels nostres reialmes perduts.

En aquest darrer dels punts de trobada

tentinegem plegats

i evitem parlar,

reunits en aquesta platja del riu cabalós.

Invidents, a no ser que

els ulls reapareguin

com la perpètua estrella,

multifoliada rosa,

del regne crepuscular de la mort.

Només l’esperança

dels homes buits.

V

Fem la rotllana de les figues de moro

figues de moro figues de moro

fem la rotllana de les figues de moro

a les cinc en punt de bon matí.

Entre la idea

i la realitat,

entre la força motriu

i l’acte,

cau l’Ombra.

Doncs Teu és el Regne.

Entre la concepció

i la creació,

entre l’emoció

i la resposta,

cau l’Ombra.

La vida és molt llarga.

Entre el desig

i l’espasme,

entre la potència

i l’existència,

entre l’essència

i el descens,

cau l’Ombra.

Doncs Teu és el Regne.

Doncs Teva és

la vida és

doncs Teva és la

Així és com el món s'acaba.

Així és com el món s'acaba.

Així és com el món s'acaba.

No amb un bang sinó un gemec.