Poema fatuo LXI

Jamás hubo dos españas.
Hubo gentes y hubo lenguas y hubo hogueras y especies.
Jamás hubo dos españas.
Hubo valles y hubo costas y hubo cuencas y montes.
Jamás hubo dos españas.
Hubo muchos queriendo una
y eran muchas esos muchos.
Perdimos la cuenta hace siglos.

Poema de circumstància amb nen malalt o Insomni de pare solter on cristo va perdre l'espardenya

La tempesta lluny.
Llamp mut de tan distant i l'aire topall de vidre cansat plora
com plora el cos l'amor perdut en brams d'esperma i suor d'amants amb qui el llagrimal ja no debat.

Res és sinó carícia en salt d'aigua, abraçada desfermada i bes de fogots tebis.
Tot més expert i millor
                                      però sense.

No compta el vers ni la mentida de poeta: tens l'escalf del fill que t'importa, la febrada innocent de nen que no sap regatejar-te l'amor.
No hi ha vol a l'estómac sinó oruga; papallona d'un dia contra l'aire topall de vidre cansat.

Tot
a no ser que hi siguis.
Més enllà de la tempesta o allí on cau el llamp, muda de tan distant.

Encara.