Poema d'aquell que treballa sense ofici

No em demanis que et digui el que sento.

No tinc paraules ara. No sento res.

¿On és jo?

Les paraules sempre parlen d’altres móns.

Diuen que hi ha qui treballa sabent-ne el què.

Parlen d’indrets on després de tot sempre hi ha un foc que t’espera

[i una llar,]

un sediment on retrobar allò sembrat per mins que sigui,

una realitat on realitzar-se.

Integer. Completus. Verus. Verba. Vanitas.

Hi ha massa cansament per això ara.

L’àcid làctic recou els muscles

i la sang pròpia en demana el perquè.

No hi ha matèria. Cap resultat. Fatiga tan sols. Fatiga en pols.

La neurona en blanc i la voluntat verge,

el pulmó perforat i la bufeta seca

com una pansa plena de sorra.

No em demanis que et digui el que sento.

Et somric, això és tot,

i la veritat és que no sé pas d’on surt aquest somriure ara.

Penso que deu ser teu.

Teu, me’l deus haver posat a la boca,

com un glop d’aigua de pluja contra l’aspresa del tabac.

Marçal Font