Topant de cap en una i altra porta,
caminant d’esma el passadís de casa,
viu la gata tota sola. És cega.
Grassa i vella, ja no miola a ningú;
son amo, ben lluny, li paga el lloguer.
Caga al parquet i a Déu gràcies si menja.
Una familia que guanya el que menja.
Ell, segurata, treballa a la porta.
Ella auxiliar. Els ofega el lloguer.
Són trenta metres quadrats, no una casa,
un forat que no volia ningú,
un nínxol de mort de la ciutat cega.
Mentre al buit saló panteixa la cega,
la familia o plega el llit o no menja.
La gata, malgrat no esperar a ningú,
para amb gest tràgic l’orella a la porta.
A ells, si no els poden vendre una casa,
l’olla de grills els apuja el lloguer.
Però un dia deixaran el lloguer
i entraran al pis de la gata cega,
es faran seva la bèstia i la casa,
la curaran i li donaran menja,
canviaran els forrellats de la porta,
i sense més, no ho diran a ningú.
L’orfe de llum no es queixerà a ningú,
no sabrà si ve el que paga el lloguer
o si és algú nou qui creua la porta.
Veurà el que voldrà, que per això és cega,
i en lloc de maldar podrà dir que menja
sense esforç des que l’intrús és a casa.
Per un temps treuran profit de la casa,
feliços, sense fer mal a ningú.
I si ve l’amo, li diran si menja,
li faran lloc sense esment del lloguer,
li tornaran sana la gata cega
i li donaran les claus de la porta.
Esbotzar la porta és alçar la casa.
Sols la gent cega, amant de ningú,
si no en treu lloguer ho mata o s’ho menja.
No hay comentarios:
Publicar un comentario