Servilletero de Eva VilaEl fetitxisme torna amb força i això sempre és una alegria. No em refereixo (només) a aquell de treu-te els pantalons però torna't a posar les botes, sinó al fetitxisme artístic, a l'editorial sobretot. Si fa uns quants posts el pensament em vagarejava pel territori dels eBooks i, entre d'altres coses, lamentava la impossibilitat del pop-up digital, avui m'adono que aquest és un sector en alça (potser no econòmicament però sí a nivell d'interès del públic), com ho són les edicions especials de tirada limitada i les noves edicions de bibliòfil.
Per què m'entusiasma això? Doncs perquè, d'alguna manera, el que estem fent és subvertir la terrible espiral warholiana de l'art mecanitzat com a bé de consum massiu, que ja ha arribat massa lluny generant empatxos constants i abúlies cròniques. I a més ho fem per una porta insospitada que res té a veure amb allò tant esotèric com absurd que diu Adorno sobre vés a saber quina aura en l'original. El fetitxista aprecia la història de l'objecte, no només la de la seva producció, adquisició i preu, sinó també la del seu lloc en l'espai temps que ocupa i que comparteix amb ell, tant fugaç i irrepetible com la seva vida mateixa. Hi ha una atracció sensual vers l'objecte, un desig que respon a alguna cosa més que a la mera possessió, que busca un realitzar-se en ell, un impuls com de còpula possible ara i aquí i després ja res, com aquella dels setze anys entre dos adolescents púbers per l'amor però amb la frescor dels horitzons oberts. Vida.
En la creació del fetitxe modern no importa que el procés sigui mecanitzat o purament digital o que, pel contrari, sigui cent per cent artesanal. Tot és vàlid. El que importa és l'adequació d'aquesta obra d'art al paisatge social que el rebi i ocupi. No és un art creat per fer-se un lloc a les pàgines d'història ni als estands de l'FNAC. És un art que és història, que la viu: d'ell només en quedaran les despulles pels arqueòlegs. És un art que practica el localisme, confrontant-se així a allò massiu. I no em refereixo només al localisme geogràfic (que també), sinó al localisme temporal, al social, al filosòfic, a l'intel·lectual, al festiu... L'individu s'allibera així de la combinatòria constrictora, per escassa, dels pocs elements que ofereix el mercat de l'art de masses amb que ha de conformar la seva identitat. Ja no es tracta de personalitzar el gust com si es tractés d'un personatge dels SIMS: amb nou o deu possibilitats pel cabell, nou o deu pel nas, nou o deu pels ulls... Es tracta de tenir un sol nas, el propi, i un sol cabell, el propi, i uns sols ulls, els propis... És a dir, fer-ne un art del consum d'art, i no al revés, un consum de l'art de consum.
El pioner de tot plegat potser sigui Joan Brossa. Quan construïa un poema visual per a una exposició el refeia de nou. No hi havia un original que anés traginant d'un lloc a l'altre ni una producció en serie i massiva en plan merchandising del Barça. L'art tenia un sentit en l'instant, en la confrontació directe amb el seu moment històric. Res més. Després, és clar, en feia fotografies i llibres i postals que malvenia... despulles al cap i a la fi. L'art era per a ell un procés viu, per això va publicar tant tard. Voleu una obra de Brossa autèntica a casa: agafeu una pilota de futbol, col·loqueu-hi a sobre una peineta i en dieu País. Si voleu més acidesa al cóctel, situeu una vinyeta de Forges a la vora.
Per què m'entusiasma això? Doncs perquè, d'alguna manera, el que estem fent és subvertir la terrible espiral warholiana de l'art mecanitzat com a bé de consum massiu, que ja ha arribat massa lluny generant empatxos constants i abúlies cròniques. I a més ho fem per una porta insospitada que res té a veure amb allò tant esotèric com absurd que diu Adorno sobre vés a saber quina aura en l'original. El fetitxista aprecia la història de l'objecte, no només la de la seva producció, adquisició i preu, sinó també la del seu lloc en l'espai temps que ocupa i que comparteix amb ell, tant fugaç i irrepetible com la seva vida mateixa. Hi ha una atracció sensual vers l'objecte, un desig que respon a alguna cosa més que a la mera possessió, que busca un realitzar-se en ell, un impuls com de còpula possible ara i aquí i després ja res, com aquella dels setze anys entre dos adolescents púbers per l'amor però amb la frescor dels horitzons oberts. Vida.
En la creació del fetitxe modern no importa que el procés sigui mecanitzat o purament digital o que, pel contrari, sigui cent per cent artesanal. Tot és vàlid. El que importa és l'adequació d'aquesta obra d'art al paisatge social que el rebi i ocupi. No és un art creat per fer-se un lloc a les pàgines d'història ni als estands de l'FNAC. És un art que és història, que la viu: d'ell només en quedaran les despulles pels arqueòlegs. És un art que practica el localisme, confrontant-se així a allò massiu. I no em refereixo només al localisme geogràfic (que també), sinó al localisme temporal, al social, al filosòfic, a l'intel·lectual, al festiu... L'individu s'allibera així de la combinatòria constrictora, per escassa, dels pocs elements que ofereix el mercat de l'art de masses amb que ha de conformar la seva identitat. Ja no es tracta de personalitzar el gust com si es tractés d'un personatge dels SIMS: amb nou o deu possibilitats pel cabell, nou o deu pel nas, nou o deu pels ulls... Es tracta de tenir un sol nas, el propi, i un sol cabell, el propi, i uns sols ulls, els propis... És a dir, fer-ne un art del consum d'art, i no al revés, un consum de l'art de consum.
El pioner de tot plegat potser sigui Joan Brossa. Quan construïa un poema visual per a una exposició el refeia de nou. No hi havia un original que anés traginant d'un lloc a l'altre ni una producció en serie i massiva en plan merchandising del Barça. L'art tenia un sentit en l'instant, en la confrontació directe amb el seu moment històric. Res més. Després, és clar, en feia fotografies i llibres i postals que malvenia... despulles al cap i a la fi. L'art era per a ell un procés viu, per això va publicar tant tard. Voleu una obra de Brossa autèntica a casa: agafeu una pilota de futbol, col·loqueu-hi a sobre una peineta i en dieu País. Si voleu més acidesa al cóctel, situeu una vinyeta de Forges a la vora.
No hay comentarios:
Publicar un comentario