Fluxus

M'ha passat diverses vegades aquests últims dies. Parlant amb l'un i amb l'altre, comentant d'aquí i d'allà, els meus diferents contertuliants m'han fet saber el referent imprescindible que suposa l'art fluxus per ells. L'un pintor, l'altre novel·lista, el següent poeta i agitador, el de més enllà videoartista... tots ells han disparat aquesta extranya paraula contra mi.

Deu fer cosa d'uns sis o set anys vaig fer una escapada amb uns amics a Salamanca. No vam poder estar-nos de fer una volta d'uns quants quilòmetres per passar per Malpartida, a Càceres. Allí Wolf Vostell i la seva dona, màxims exponents del fluxus a Eurpoa (encara que per mi les millors coses d'en Vostell són les que no tenen res a veure amb tot això), van muntar tot una casa o espai museu d'art fluxus. Els seus postulats són interessants: per començar, no n'hi ha.

Fluxus se suposa que ve de flux o de flow i vol ser una mena d'experimentació-creació simultània on el resultat que importa no és la consecució d'una obra acabada i mercantilitzable ni tampoc un joc conceptual de caire més poètic o amb missatge. Fluxus és més aviat un joc. Es pretén que el creador té la capacitat de transformació de la quotidianitat per dur-la o fer-la tendir cap a una dimensió més artística d'ella mateixa. L'art no és quelcom desmembrat del món, n'és una part integral. En això el fluxus vol oposar-se a les avantguardes 'clàssiques'. No genera un codi estètic ni programàtic, però alhora, inevitablement i precisament per això, no deixa de ser un empelt de l'avantguardisme, entès com un moviment transversal de l'art de la modernitat i no com la suma d'ismes concrets. Tot això, és clar, s'ha d'anar inferint del que van anar dient els artistes fluxus i d'allò que va quedar fet, així que això que dic no deixa de ser la meva explicació del fenomen.

Tot plegat molt interessant, sens dubte. Però us deia que vaig ser a Malpartida i que vaig haver de fer uns quants quilòmetres de més per arribar-hi. Volia veure què n'havia sortit de tot plegat. Què em generava a mi, trist sac d'ossos folrats de pell sensible, el contacte amb les restes d'aquella festa de juganers dels seixanta.

Doncs, la veritat, fredor. La del formigó i la ferralla sense massa solta ni volta. L'entorn, però, és esplèndid, especialment a l'hivern. Cinc anys després d'aquella experiència (perquè anar a Malpartida és una experiència es vulgui o no, ho recomano), no deixo d'al·lucinar quan em parlen del fluxus com a referent. ¿Com pot ser que una forma artística amb fòbia a la preceptiva acabés convertint-se en pura preceptiva, o més encara, en una mena de digues-el-que-vulguis-que-jo-sóc-artista-i-això-és-art, acompanyada d'un escadusser i esllanguit rastre de serpentines de festa d'aniversari a la torre d'ivori dels escollits?

No nego el mèrit i l'interès de l'art fluxus, a mi bé em va valdre uns quilòmetres de més que repetiria sense pensar-m'ho massa. Però d'aquí a dir que el fluxus pot ser un referent imprescindible... què voleu que us hi digui. Jo somio amb l'art que intervindrà als barris per fer-los millors, no amb un art que declara espais naturals com a obres d'art i hi planta un cotxe cobert de formigó i un jet erecte. Potser és per això que cada dia compto més les síl·labes.