Joan Quitllet i Olió - In memoriam

Gustav Mahler - Joan Quitllet i Olió

Qui em coneix sap que he tingut sempre mala sort amb els mestres. Fos pel meu temperament autodidacta, fos per la meva inclinació a qüestionar-ho tot o fos perquè mai n'he sigut mereixedor, el cas és que he vagarejat durant anys anhelant la guia d'un ànima afí que fos referent, concell i esbroncada alhora. No he tingut mai un guia literari ni un padrí, però puc dir amb orgull que vaig ser amic, durant els anys que la diferència d'edat ens ho va permetre, de Joan Quitllet i Olió, artista polifacètic, golfo quixotesc, don Joan, bon vivant, pioner de la ment oberta, punta de diamant, amic dels seus i mestre rondinaire. Va morir avui fa un mes, als seixanta-cinc anys, poc després de jubilar-se.

No va ser algú famós, però eren molts els prohoms que l'estimaven, més encara els qui el respectaven i uns pocs els qui el temien. Si el meu arxiu sortís a la llum em matarien, m'havia dit més d'un cop referint-se a la quantitat de secrets que amagaven els seus negatius fotogràfics. Però en Quitllet era un senyor. Sobretot un senyor i mai de la vida hagués traït la confiança d'aquell que li va prestar.

¿Que qui era en Joan? D'acord, aquí deixo explicat allò que en sé.

Fill de Sant Gervasi, del carrer Santaló, el seu pare (home recte) regentava l'òptica Olió a les Rambles de la Barcelona de postguerra. A través de les lents d'aquella botiga en Joan veuria desfilar la ciutat durant anys. Els marines yankis i les seves disputes amb els gitanos; els torrats genials i els torrats a seques; els pollastres de família bé i pis a la Barceloneta; els de Diagonal amunt jugant a nens rebels; els cabrons de qui mai va oblidar la cara que aprofitaren el feixisme per ser més cabrons. Però en Quitllet era artista i no pas botiguer.

Va estudiar a la Massana (penso que em va dir) i va anar perfilant traç i traça pels carrers d'aquella ciutat fins que, encara jove, va fer-s'ho per sortir del país i anar a París. En va tornar sobtadament al cap d'uns anys quan el seu germà va morir al País Basc per una més que probable negligència mèdica. En Joan va haver de fer-se càrreg del negoci familiar durant un temps. Per un altre això hagués estat el final. Per en Joan només va ser el principi.

No faré una biografía (no sóc jo qui podria fer-la), però diré només que va ser a totes les salses i freagaos de la ciutat durant molts anys, tant artístiques com canalles, guanyant-se sempre l'admiració d'uns i altres. Cambrer de bars de senyores; acompanyant de pollastres d'edat avançada; pintor i fotògraf encomiable; creador d'una de les primeres Herriko tavernes al Pais Basc, d'on va haver de fugir per cames; mentor anarquista de Salvador Puig Antich (seva era la foto del cartell de la película); pare de dos secretaris (ell, l'Eugeni, dissenyador genial i ella, la Raquel, suport de l'ànima i mare treballadora dels seus nets); cuiner de la marina mercant i fundador del seu Sindicat Lliure; fotògraf del costat fosc de la Gauche Divine; trapichero del que fes falta; mesies de la sopa de pedra dels hippies a la Ibiza dels seixanta. ¡I el que em deixo!

No he tingut sort amb els mestres però puc dir que vaig ser amic d'en Joan Quitllet i Olió. La primera vegada que ens vam veure ens vam barallar com a xinos, no podia ser d'una altra manera. Un vell rondinaire tocant els collons a un jove estressat i rondinaire. Ens vam entendre de seguida. No puc dir, però, que en Quitllet fos el meu mestre. En Quitllet sempre deia que ell aprenia dels joves i dóno fe que era veritat. En Quitllet va morir jove, n'estic segur i si llegís això que avui li he escrit se'n fotria de mí i em fotria un calvot. Referent, concell i esbroncada.