Del meu jo llibreter - Llibreria Fènix

Fa un temps em vaig despertar de nit. Plorava. No estava especialment sobresaltat. Però plorava. No em sentia afligit ni especialment trist un cop despert. Eren llàgrimes del somni. Rastres d'una angoixa onírica. I el malson, res de l'altre món: jo havia acabat la carrera, havia fet el CAP i ara era professor de secundària. Les dues primeres parts eren certes, jo havia acabat la carrera i havia fet el CAP. Però encara no era professor de secundària. De fet, encara seguia sent un no-tant-jove treballador precari. Les meves opcions professionals passaven per ser professor de secundària, malviure entre editorials i recitals de poesia o fer un salt a la piscina i provar sort amb la meva passió. Aquelles llàgrimes van decidir per mí. Estic segur que sortien de la porta d'ivori dels somnis i no de la d'òs.

D'això ja fa un temps. Ara mateix, malvisc entre editorials i recitals de poesia però ja puc començar a dir que sóc llibreter de vell. Estic cada cop més convençut de no haver-me equivocat ara que el nogoci comença a créixer i a donar els seus fruits. Haig de confessar que per falta de costum, al principi, això de guanyar diners sense un patiment associat o un sentiment d'alienació em provocava com una culpabilitat extranya. No sóc ric, però cada euro del meu compte corrent prové de la passió i d'una estona de feina agradable (no tot són flors i violes és clar).